Vull parlar sobre un concurs de fotografia de fauna salvatge una mica curiós o si més no, divertit.
En un moment on la situació de la pandèmia encara persisteix i davant una situació del planeta crítica, aquestes iniciatives alleugeren i et fan somriure, alhora que mostren i treballen per a la conservació de la flora i la fauna.
The Comedy Wildlife Photography Awards, és un concurs de fotografia de fauna salvatge, però mostrant la seva part més divertida, fruit de capturar la imatge en un moment precís que causa divertides impressions. Aquest any passat va rebre 7500 fotografies.
Van haver-hi 44 fotografies finalistes. El concurs el van crear uns fotògrafs professionals i apassionats de la natura i la conservació per al medi, Paul Joyson-Hicks i Tom Sullam.
Trobareu totes les fotografies, guanyadores i finalistes de tots els anys a la web: www.comedywildlifephoto.com
Amb els anys aquest concurs ha perfilat el seu objectiu buscant contribuir en la conservació de la fauna, donant suport aquest any al projecte de recuperació d’orangutans, Gunung Palung Orangutan Conservation Program a Borneo, tot argumentant i dient a la seva web, que ningú és perfecte en aquest planeta, i que tothom contamina ( utilitzant cotxes, a casa cuinant, a la feina, etc) i que ells/es també contribueixen en l’impacte d’aquests animals que fotografien tot agafant avions, bussejant, etc.
M’encanta el món de la fotografia, dels projectes de la conservació per la fauna i la flora, però em costa veure, a vegades, la cara bona de les compensacions ambientals que fem .
Potser filo massa prim, però, creieu que aquestes compensacions són ètiques?
potser aquesta gent es podrien marcar altres objectius personals, com reduir els vols d’avió per any i promoure la fauna de la seva zona, en comptes de fer i fer i donar diners a un projecte ambiental per tenir la consciencia més tranquil.la?
El meu jo ambientalista, que de ben petita ja el tenia a flor de pell, ha passat per moltes etapes, però a passat etapes bàsicament per adaptar-me en aquest sistema capitalista el qual alimentem, per no posar-me tanta pressió a sobre, per no jutjar-me i ser jutjada.
A més a més, jo també he sigut de, les del neguit viatger i d’esperit exploradora i he viatjat bastant. No sé si ho portem innat com a espècie humana o som un perfil de gent. Tot i així també tinc mòbil, cotxe, wifi, portàtil…Per tant, al final, mai em crec prou legítima per opinar sobre els actes del demès.
I no sé on està la línia vermella, on estan els límits per UN CANVI REAL CAP A LA SOSTENIBILITAT, i que no siguin actes de paper mullat….
On està la coherència aquesta que vull autoexigir-me, on estan aquests límits mentre segueixo envoltada de milers d’objectes que molt probablement han creuat l’oceà perquè jo les pugui tenir.
Quan plantejo aquestes qüestions és quan em sento dir: ui que profunda ets, ui que rebuscada, tampoc cal que et castiguis tant tu ja fas prou, no hi ha gaire res que puguem fer, etc. – I es quan un dels meus jo ambientalistes es “relaxa” i també pensa que no pot fer gaire més del que fa, amb un nus a l’estomac i una intranquil.litat que ves a saber quan durarà.
Tu també tens aquests dubtes existencials, de donar-li voltes profundes a aquests temes?
